Dècima entrada. Entrevista a Joan Margarit

El món de la poesia és complicat, i les relacions entre els poetes no sempre són positives. No obstant això, el primer poeta que va aparéixer a aquesta bitàcola, Luis García Montero, és molt amic d’un poeta català que escriu en català i en castellà, i a qui, en una unitat com aquesta (de poesia en llengua castellana tot i que amb el valencià com a llengua vehicular), convé esmentar i llegir; no només per les raons anteriors, sinó també perquè és un poeta excepcional. La següent entrevista la va realitzar Queralt Castillo Cerezuela per al diari Públic el 22 d’ abril de 2018:

https://www.publico.es/public/entrevista-joan-margarit-joan-margarit-durant-vellesa-vell-matar-jove.html

Luis García Montero, recentment nomenat director de l’Institut Cervantes, ha reivindicar la necessitat que tenen els escriptors espanyols de dialogar amb totes les llengües i totes les literatures del territori, ja que, al cap i a la fi, sense Rosalia de Castro, Salvador Espriu, Bernardo Atxaga (per esmentar alguns dels noms recordats per García Montero) —o el mateix Joan Margarit— no s’entén el procés estètic de la poesia contemporània en llengua castellana.

         No sembla una mala idea finalitzar amb aquest savi recordatori les breus introduccions als poetes seleccionats que configuren el quadern de bitàcola d’aquesta aproximació TIC a una matèria apassionant de l’assignatura de Llengua Castellana i Literatura de 4t d’ESO.

Senyor Margarit, vivim en temps convulsos?

No més convulsos que altres temps. De fet, fins i tot aquests temps que vivim podríem dir que resulten descafeïnats. No es pot comparar la situació actual amb la situació que teníem amb el franquisme.

Però així i tot hi ha gent que ho compara...

Li explicaré una petita anècdota. Quan jo tenia 18 anys estudiava l'ingrés per entrar a la carrera d'arquitectura, que en aquells temps era una carrera que el franquisme havia reservat per a les elits, i vivia al Col·legi Major Sant Jordi, amb 150 estudiants més. Allà vaig conèixer un parell de nois d'Algèria que m'explicaven com els escamots del Front d'Alliberament Nacional (FLN en les seves sigles en francès), entraven a les ciutats. En aquell moment, el Marroc ja havia declarat la seva independència. Franco donava suport aquests escamots de l'FLN i els pagava la carrera als meus dos amics. Per entrar a Algèria des del Marroc, s'havia de superar una tanca electrificada. Els nois algerians m'explicaven que primer enviaven un burro, que s'electrocutava. Això els donava uns segons de marge per passar la tanca i entrar al país, mentre l'exèrcit francès no reaccionava. Ho tenien tot calculat. Quan m'ho van explicar, els vaig fer una broma: "acabareu amb els burros d'Algèria!", els vaig dir. No van riure i em van dir: Joan, si no hi ha burros, llençarem el més vell. Va ser llavors quan vaig entendre el que volia dir independència.

La vida, a parer meu, només té dues etapes nítides: la infantesa i la senectut, i lo del mig és un lío

En una de les seves últimes entrevistes vostè comenta que no hi ha hagut cap país que s'hagi independitzat sense que hi hagi hagut morts

Bé, hi ha una alternativa, que és una gran catàstrofe en un territori més bast que el territori del qual estem parlant. Per exemple, les guerres mundials o la caiguda de la Unió Soviètica. Aquestes catàstrofes poden donar lloc a la independència d'un país. Per exemple, si ara caigués la Unió Europea, potser Catalunya sí que podria esdevenir independent o no, podrien passar moltes coses imprevisibles.

Però no estem pas en aquest escenari...

Doncs no.

El veig cansat de la retòrica i del tema polític

Les paraules es gasten i els poetes som més senzills. Jo ja fa massa temps que visc en l'època dels eufemismes. La meva mare fou una mestra que va néixer a La Cala, possiblement vostè ja no sàpiga el que és La Cala.

No.

La Cala és l'Ametlla de Mar. L'hi van donar un nom turístic. Miri, a Colera abans hi havia una platja que s'anomenava la platja dels morts. Des de l'ajuntament es van voler carregar el nom, perquè no quedava bé. Perquè es deia així? En aquells temps, Portbou era una pedania de Colera, per tant el que es moria a Portbou, arribava amb barca a la platja de Colera, que era on hi havia el cementiri. Era més barat anar-hi per terra i tots els morts arribaven per mar. No hi ha dret que se'ns neguin aquestes coses per interessos econòmics. Vivim en una època en què tot se sacrifica a mercè d'uns interessos banals, superficials, immediats i que duraran poc.

El 2010 vostè va fer el pregó de les Festes de La Mercè. En aquell moment va ser molt criticat per alguns sectors, que potser ara l'aplaudirien

Em va convidar els de l'Ajuntament i molts dels senyors que m'havien convidat em van insultar allà mateix. En el nostre país hi ha una llarga història de mala educació i grolleria política, per part d'uns i d'altres. Però, com se sol dir "qui tingui més força, o més seny, que se'n valgui". Ara, amb tot el que està passant, estic glaçat: com pot ser que els nostres polítics hagin portat a la gent a aquest precipici?

Fa referència al Procés?

Com pot ser que no tinguessin pensat res? No sabien que a Europa l'únic país amb un govern d'esquerres és Portugal? Només calia llegir el diari. Quina idea tenien d'Europa? No saben que els europeus s'han estat matant entre ells des d'abans de Carlemany? La política, abans, fa molt i molt de temps, estava en mans dels savis, dels més prudents; ara està en mans de gent que es vol guanyar bé la vida i sortir als diaris sense treballar massa. S'ha banalitzat i tenim un problema molt seriós. Per la gent que ara mateix ens guia i ens governa no en dono ni cinc. Tots: els d'aquí i els d'allà. De vegades penso que el que està equivocat sóc jo i que sempre ha estat així. De Gaulle, Kennedy... Potser no eren millors que els que tenim ara i l'engany es remunta més enrere. Com a ésser que inventa i fa servir eines, els humans tenim un potencial brutal, només cal mirar els avenços mèdics, però pel que fa als valors, estem iguals que fa dos mil anys. El més sorprenent de tot és que no aprenem de la història. Aprendre de la història implica tenir cultura, llegir poesia, novel·les i filosofia. La cultura és un conjunt. Jo em plantejo... és possible la democràcia sense cultura?

No.

És un tema molt seriós que em preocupa. La cultura no és això que ens donen per la televisió. Cultura és una feina a fer per cada ciutadà.

En els seus llibres parla sobre les intempèries físiques i les intempèries morals. Les intempèries físiques estan cobertes, no les morals. Fa referència a això que em comenta? De fet, m'atreviria a dir que la intempèrie moral cada cop és més intempèrie. Hi ha voluntat de no saber?

Sí. És complicat fer veure a les persones que allò que en diem cultura ja ho porten a dins. Mai hi ha res nou. Quan un poema, una novel·la o una frase d'un filòsof et sotraga, no t'està dient res nou, estàs donant un nom i una estructura a un sentiment que tu ja tens a dins. Aquesta és la gràcia i la dificultat de la cultura. Els educadors l'únic que fan és fer sortir això, si parlem del cas de l'educació. No se'ls ha d'explicar res nou als nois i noies: només han d'aprendre a reconèixer el que tenen a dins i posar-hi un nom i una estructura.

Però cada cop es treuen més hores de filosofia, de llengua...

Com a societat, només ens interessa el món de les eines, no el de les idees. El món de les eines és un camí llarg i estret. Sembla que necessitem moltes coses, però la realitat no és així. Jo em vaig criar sense joguines i no tinc cap frustració, tot el contrari. Tinc la sensació que ens enfonsarem per les coses que tenim, no pas per les que en falten.

Vostè sempre va saber que era poeta?

Jo vaig descobrir la poesia quan tenia 17 anys, que és quan vaig començar a escriure.

Sempre he estat orfe de cultura catalana. A l'escola tot era en castellà, òbviament. També a l'institut al qual vaig anar, l'Ausiàs March... Fins i tot pensava que Ausiàs March era un rus, perquè mai ningú me'n va parlar!

Però si agafem la seva obra, veiem que el primer que es va començar a publicar va ser quan vostè ja passava dels quaranta...

Els meus millors poemes són de quan jo tenia seixanta anys. A Estació de França, que és un dels meus llibres més apreciats, jo ja en tenia seixanta. Jo vaig començar escrivint en castellà perquè no tinc cap tipus de cultura en català. Sempre he estat orfe de cultura catalana. A l'escola tot era en castellà, òbviament. També a l'institut al qual vaig anar, l'Ausiàs March... Fins i tot pensava que Ausiàs March era un rus, perquè mai ningú me'n va parlar!

Després va marxar a les Illes Canàries

A Tenerife. Allà va ser on vaig començar a escriure poesia. Vaig topar amb un senyor que em va fer llegir Machado. Aquell senyor va fer que jo trobés coses dins meu que abans no havia sentit. Com la poesia és cultura i la cultura que jo tinc és en castellà, vaig començar a escriure en castellà. És lògic. Hi ha un tema que s'ha estudiat poc: la relació de la llengua amb la poesia. La prosa és molt diferent. Per exemple, França té molts bons escriptors que escriuen en francès i que no són francesos. Ara... digui'm un sol poeta que no hagi escrit en la seva llengua materna. No en trobarà cap, perquè jo porto tota la vida buscant-lo i no he trobat ningú. Aquest sóc jo: un poeta que durant gran part de la seva vida va escriure en una llengua que no era la seva.

Rilke?

Rilke va néixer a Praga, però es va criar dins la cultura alemanya. La seva mare sempre li va parlar en alemany. Quan escrivia en castellà me n'adonava, perquè sempre he tingut molt criteri, que allò no funcionava. Un d'ells me'l va prologar en Camilo José Cela i em va dir que era un surrealista... Mentida, la meva poesia en castellà no funcionava. L'únic que vaig fer bé en aquella època de joventut és no perdre mai la fe en mi mateix.

Què va passar perquè vostè canviés al català, doncs?

Jo m'escrivia molt amb en Miquel Martí i Pol i com que ell no podia sortir massa, el visitava sovint a Roda. Una de les cartes que jo li vaig escriure, li va deixar llegir a la seva filla i li va preguntar si la persona que escrivia aquella carta era catalana o no. Li va dir que sí. Després em va demanar perdó per la intromissió. Va ser llavors quan se'm va fer la llum, em vaig adonar que podia escriure en català. Em vaig entusiasmar. Tenia 40 anys i ganes de resoldre el tema. Ganes de donar a conèixer la meva poesia. Vaig començar a guanyar premis amb els meus poemes nous i em vaig tranquil·litzar perquè vaig veure que la resposta a la meva poesia era bona. El problema dels meus primers llibres va ser l'excés d'entusiasme. Jo vaig viure una experiència que no viu gaire gent: el descobriment de la meva pròpia llengua. Llavors, amb aquells primers llibres, plens d'entusiasme, tampoc em sentia còmode, així que van anar cap a la bassa, juntament amb els llibres que havia escrit en castellà.

Els novel·listes, per escriure les seves novel·les, han de mirar enfora; els poetes hem de mirar endins, endins nostre o endins dels altres, però per poder escriure de l'altre, primer l'altre ha d'estar dins teu

No va pensar mai a traduir els poemes que havia escrit durant aquells vint anys?

No! Aprofitava la matèria bruta del poema, les idees, però mai em vaig traduir un poema. Vaig començar de nou. No obstant això, aquells anys d'escriure en castellà em van servir de molt. Els novel·listes, per escriure les seves novel·les, han de mirar enfora; els poetes hem de mirar endins, endins nostre o endins dels altres, però per poder escriure de l'altre, primer l'altre ha d'estar dins teu. Aquí dins [assenyalant l'estómac] hi ha trilions de coses que no m'interessen ni a mi mateix. Trobar el germen d'un poema, això que se'n diu la inspiració, enmig de la brossa que tenim a dins, és tan difícil que el que no és poeta no ho troba mai. Ser poeta és tenir la rara habilitat, sense cap mèrit, perquè ve donada, de trobar, dins del teu merder personal, un universal. Una cosa que et resulta problemàtica a tu i als altres. Trobar-los és un miracle, i és un pas previ al plantejament lingüístic del poema. En aquesta fase prèvia de creació del poema jo portava molta feina feta. Per saber si tenim un bon poema davant, el lector ha de dir: aquest sóc jo. Un bon poema ha de ser un mirall.